La violència... Introducció

LA VIOLÈNCIA CONTRA EL PATRIMONI ARTÍSTIC A MANRESA ARRAN DE LA GUERRA CIVIL: DESTRUCCIONS I RECONSTRUCCIONS

 

1. La iconoclàstia: un fenomen universal

2. La iconoclàstia durant la Guerra Civil Espanyola

2. 1. Causes i conseqüències

2. 2. La justificació de la violència

3. El cas de Manresa

3.1. 1936. Set dies de fúria: la destrucció improvisada

3.2. Set mesos de feina: la destrucció planificada

3.3. El moment crític: l’intent d’enderrocar la Seu

3.4. Unes despeses ruïnoses

3.5. Una lluita contracorrent: salvar el patrimoni

3.6. Després de la guerra: la reconstrucció com a símbol de victòria

 

1. La iconoclàstia: un fenomen universal

Des de l’àmbit científic, la destrucció violenta del patrimoni es designa amb una paraula: iconoclàstia. Es tracta d’un mot compost, resultant de la unió de dos altres mots d’origen grec:

  • Eikon (εικών): imatge, símbol, icona;
  • Klaein (κλάειν): trencar, destruir.

Per iconoclàstia s’entenen, doncs, els actes de destrucció, de manera violenta, d’imatges considerades sagrades i tot allò que hi està relacionat (edificis, mobiliari, indumentària…). Originalment, el terme feia referència a la doctrina religiosa que –sobretot a l’Edat Mitjana, en l’àmbit de l’església bizantina- rebutjava l’adoració d’imatges sagrades i, per tant, en defensava la destrucció. En un sentit més ampli, fa referència també al rebuig de tota mena d’autoritat o creença, des d’actituds considerades radicals i provocadores. En aquest mateix sentit, iconoclasta es fa servir com a sinònim de revolucionari o persona contrària a qualsevol norma.

Al llarg de la història, la destrucció objectes sagrats s’explica per la càrrega simbòlica d’aquests mateixos objectes, que va més enllà de la seva dimensió material. Per tant, en realitat el que es vol destruir no és l’objecte material en si mateix, sinó allò que aquest objecte simbolitza.
La iconoclàstia és, doncs, l’intent de destruir una cosa immaterial, tot destruint-ne el suport material, és a dir, l’objecte físic que la representa.

Històricament, la iconoclàstia respon sobretot a dos tipus de causes:

a) causes religioses: disputes entre faccions d’una mateixa religió (el sunnisme i el xiisme dins l’Islam, l’heretgia iconoclasta dins el cristianisme bizantí…);
b) causes polítiques: conflictes entre fe i raó, entre Església i Estat, entre grups socials, etc.

Per entendre el segon tipus de causes cal tenir en compte que, històricament, l’Església no tan sols ha estat un poder espiritual, sinó també un poder social i polític. En determinats moments i entre diferents grups socials, la imatgeria generada per l’Església ha estat vista com l’expressió d’aquest poder.

Els brots d’iconoclàstia esclaten en moments històrics convulsos, de crisis socials i religioses i canvis profunds, com són guerres i revolucions. Des de l’edat antiga fins a l’edat contemporània, la història ens proporciona diversos exemples d’iconoclàstia:

  • La destrucció del vedell d’or per part de Moisès, en tornar del Sinaí, segons el relat de l’Antic Testament.
  • L’incendi de la Biblioteca d’Alexandria per part dels cristians, l’any 390 dC.
  • L’heretgia iconoclasta a l’Edat Mitjana, en el marc de l’Església d’Orient.
  • La destrucció de relleus egipcis per part dels cristians coptes.
  • La destrucció d’ídols “pagans” per part dels conqueridors cristians a Amèrica.
  • La persecució de l’anomenat “art degenerat” per part del nazisme, els anys 30 del segle XX.
  • La destrucció dels Budes gegants de Bamijan (Afganistan) per part dels talibans, l’any 2001.

 

2. La iconoclàstia durant la Guerra Civil Espanyola

2.1. Causes i conseqüències

La destrucció de patrimoni produïda durant la Guerra Civil fou el fruit d’una situació convulsa, de crisi social i política. Ideològicament, es va nodrir d’un fenomen social: l’anticlericalisme.

L’anticlericalisme (o clerofòbia) és l’aversió o odi envers tot allò que està relacionat amb l’Església com a institució i, per extensió, contra la religió en general.

No sorgí del no-res. Tenia rere seu una llarga tradició -que es remuntava a l’Edat Mitjana- i una història en què destacaven moments culminants com la Setmana Tràgica de 1909. Entre d’altres, es nodrí de tres factors:

  • El record del poder secular de l’Església.
  • Els seus vincles amb la monarquia i les classes propietàries.
  • La defensa ideològica de l’ordre social per part del clero.

Ja des de molt abans de la Guerra Civil, entre amplis sectors socials es configurà una imatge de l’Església com a representant de l’obscurantisme, la reacció ideològica, l’endarreriment intel•lectual i la defensa dels interessos creats. Prengué cos una percepció de l’estament eclesiàstic com a aliat dels poders dominants (polítics i econòmics), poc sensible a la situació de les masses obreres i infractor de les normes morals, associada a una visió negativa de la figura del clergue. Més enllà de l’oposició a l’Església, l’anticlericalisme va ser, però, una visió global de l’home i de la societat, és a dir, un univers cultural.

A tots aquests factors cal afegir-hi la política laïcista de la II República, que va contribuir a alimentar el conflicte amb els sectors religiosos: la separació entre l’Església i l’Estat, l’abolició del pressupost de culte i clero, la prohibició de l’ensenyament als ordes religiosos, la dissolució de la Companyia de Jesús, el matrimoni civil, la secularització dels cementiris, la llei del divorci, la laïcització de l’educació…

A les portes de la Guerra Civil, tot plegat, abocà a una percepció de l’Església com a enemiga de la República, avalada tant pels vincles de la jerarquia amb sectors dretans i monàrquics, com per gestos clarament hostils per part de la majoria de l’episcopat.

L’any 1936, el cop d’estat del general Franco va fer esclatar totes les tensions socials i polítiques acumulades, entre elles l’anticlericalisme.

Espanya quedà dividida en dues zones, en una de les quals (la “zona republicana”) el poder de l’Estat inicialment desaparegué. Alguns dels sectors que havien contribuït a aturar el cop d’estat van creure arribat el moment de fer un canvi radical, de caràcter revolucionari. En aquest context, es desfermà l’assalt a les esglésies i la persecució religiosa.

 

Aquesta persecució fou universal i indiscriminada. En paraules de l’antropòleg Manuel Delgado, “[…] a Espanya els temples eren incendiats per ser temples, i hom afusellava els capellans pel fet de ser capellans”. La violència anticlerical tingué profundes conseqüències:

  • A tot l’Estat foren assassinats 6.832 eclesiàstics, entre sacerdots i seminaristes, inclosos 13 bisbes. Entre un 8 i un 10% del clero va perdre la vida
  • A Catalunya més de 2.000 persones religioses van ser executades.
  • Al bisbat de Vic, un terç dels sacerdots diocesans van ser assassinats.

Segons l’historiador Julián Casanova, a l’Europa contemporània, “Cap altra església no havia estat perseguida abans amb tanta crueltat i violència”
La persecució anticlerical començà immediatament després d’esclatar la guerra, però no durà al llarg de tot el conflicte. Al voltant de maig de 1937 es pot donar per acabada, coincidint amb una certa normalització de la rereguarda.
La destrucció de patrimoni religiós es concreta en un ampli ventall d’accions:

  • Incendis, saquejos i profanacions d’esglésies, ermites i santuaris.
  • Destruccions totals o parcials d’objectes d’art i culte.
  • Profanacions de cementiris i llocs d’enterrament (exhumacions de cadàvers i restes òssies).

Com a conseqüència d’aquesta onada, a la diòcesi de Barcelona es van perdre més de 400 retaules i més de 150 orgues.
En qüestió de dies Catalunya va perdre una part substancial del patrimoni renaixentista i barroc.
Aquesta violència a vegades es practicava d’una manera litúrgica i carnavalesca, per mitjà de paròdies dels rituals eclesiàstics: rèpliques de processons, enterraments, misses, noces. En les formes i els gestos, fou, doncs, una destrucció religiosa.
A més de la destrucció física, la iconoclàstia es manifestà d’altres maneres:

  • Es destinaren edificis religiosos a usos profans (magatzems, garatges, mercats…) i es convertiren en l’escenari de balls, funcions teatrals, actes de propaganda revolucionària…
  • En l’àmbit del llenguatge, la blasfèmia adquirí un cert prestigi i esdevingué un codi d’identificació antifeixista, fins al punt que no renegar podia arribar a ser sospitós. També canviaren de nom les festes d’arrel religiosa: el Nadal esdevingué la Festa familiar i el Dia de Reis la Festa de l’Infant. A més, es modificaren els noms de carrers i els topònims amb referències religioses: Sant Fruitós de Bages es convertí en Riudor de Bages, Sant Mateu de Bages passà a ser Bages d’en Selves i Santpedor, Graner del Bages.

2.2. La justificació de la violència

Des d’alguns àmbits, la violència anticlerical s’ha tractat de justificar com la conseqüència de la participació de l’Església en la sublevació i la seva legitimació com a cruzada. Les investigacions més solvents han demostrat que és un argument sense base, ja que la violència anticlerical es desfermà abans que l’Església, com a institució, pogués adoptar cap posició oficial davant la guerra. La transformació del cop d’estat en cruzada va ser posterior a la persecució. Tampoc no hi ha proves que demostrin la participació de l’Església en l’aixecament. En altres paraules: la persecució no va deixar a l’Església cap altra sortida que posar-se al costat del bàndol sublevat.

De tota manera, encara que la persecució no hagués assolit els nivells que va assolir, això no vol dir que l’Església, per afinitats ideològiques, no s’hagués acabat posant igualment del costat del bàndol franquista.

Tot plegat contribuí a fer que la contesa civil prengués una dimensió religiosa i esdevingués una guerra de religió.

De cara al futur, la persecució religiosa tindrà diverses conseqüències:

  • L’anticlericalisme passarà a la història com un fenomen destructiu i no pas com una visió de l’home i la societat, dimensió que el règim franquista ocultarà deliberadament.
  • Un cop acabada la guerra, servirà per tapar i legitimar l’extermini i la repressió que els vencedors practicaran sobre els vençuts, en nom de la religió.
  • Degudament instrumentalitzat, el record de la persecució religiosa contribuirà a la instauració del nacionalcatolicisme, és a dir, la fusió entre poder espiritual i poder polític, característica de l’Espanya de Franco. Segons Julián Casanova, “No es coneix cap altre règim autoritari en què l’Església assumís una responsabilitat política i policial tan clara”.


3. El cas de Manresa

3.1. 1936. Set dies de fúria: la destrucció improvisada

Tres dies després de l’Alzamiento que va donar inici a la Guerra Civil, el 21 de juliol de 1936, a Manresa encara es feien misses en algunes esglésies. Aquestes celebracions, però, van ser semiclandestines i es van fer a porta tancada, a causa del clima d’incertesa i de por que s’havia apoderat d’una part de la població.

L’endemà, 22 de juliol, en un context de desordre, confusió i crisi d’autoritat, a la capital del Bages –com a la major part dels territoris on va fracassar el cop d’estat- es va desfermar la violència anticlerical. A partir d’aleshores, i fins a la fi de la guerra, qualsevol manifestació externa de caràcter religiós desapareixeria de la vida pública.

Al llarg de set dies, el sentiment antireligiós va cristal•litzar en actes de saqueig, pillatge i destrucció. Les accions van tenir com a objectius edificis de culte, mobiliari i objectes de caràcter litúrgic. Es tractà -sobretot els primers dies- d’actes de caire vandàlic, fruit de l’espontaneïtat i el desbordament d’emocions. Els assaltants destrossaven tot allò que trobaven, arrossegaven objectes pel carrer i improvisaven fogueres en plena via pública. Va ser el cas, entre d’altres, del convent de les Caputxines, la Seu, el Carme, Sant Pere Màrtir, Sant Ignasi, la capella del Rapte, Sant Miquel, els Infants i el convent de Santa Clara. Durant aquests dies de fúria, un edifici va ser incendiat: l’antic convent dels Caputxins, situat a l’Era de l’Huguet.

Aquestes accions es portaren a terme en contra de les autoritats municipals i en un clima convuls, en què el poder efectiu havia passat a mans del Comitè Revolucionari i Antifeixista, creat per aquelles mateixes dates. Aquest organisme -on tenien un pes destacat les organitzacions obreres i sindicals- recollí el malestar acumulat durant generacions per determinats sectors socials, que van decidir que havia arribat l’hora de prendre decisions de caràcter revolucionari, que comportessin una transformació radical de l’ordre social.

L’Ajuntament, desbordat per la situació i enfrontat al Comitè, no pogué reaccionar de cap altra manera que fent crides a l’ordre, en sintonia amb el govern de la Generalitat que, com a mesura d’emergència, decretà la confiscació de “tots els materials i objectes d’interès pedagògic, científic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental” i creà un seguit d’organismes destinats a salvar el patrimoni davant el caos imperant.

3.2 Set mesos de feina: la destrucció planificada

Al marge de les reaccions espontànies -fruit de les ires populars-, de bon principi el Comitè Revolucionari emprengué una política d’obres públiques destinada a eliminar aquells elements que simbolitzaven valors contraris al progrés -com era el cas de convents i esglésies-, tot lluitant alhora contra l’atur; al mateix temps, es van emprendre intervencions ambicioses, com el pont de la Reforma, el nou dipòsit d’aigües potables i la urbanització del torrent de Sant Ignasi, entre d’altres.

Inspirada en el principi de “destruir per construir”, aquesta política comportà la formació d’unes “brigades d’atur forçós”, a partir de borses de treball creades pels dos principals sindicats (UGT i CNT). Aquestes brigades –que van arribar a sumar més de sis-cents obrers- entre setembre de 1936 i març de 1937 van participar en la demolició, sistemàtica i planificada, de set edificis religiosos: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l’antic hospital de Santa Llúcia.

En poc més de mig any, Manresa va veure com desapareixia una part important del seu patrimoni monumental i artístic. De manera sobtada i irreversible, el paisatge urbà de la capital del Bages es transformava i perdia, en bona mesura, aquella fesomia de “ciutat levítica” o clerical, en què “les fàbriques es confonen amb els convents i els convents amb les fàbriques”, com diria anys més tard Josep Pla.

Els enderrocaments no foren ben vistos per totes les forces polítiques que formaven el Comitè Revolucionari. Aquest, però, actuà a remolc de la pressió que exercien unes bases radicalitzades, impregnades d’un fort sentiment anticlerical. Malgrat que el mes d’octubre de 1936 el Comitè es dissolia i quedava integrat dins el nou Consell Municipal, la nova correlació de forces al consistori –amb predomini anarquista- assegurà que les demolicions continuessin el seu ritme.

3.3. El moment crític: l’intent d’enderrocar la Seu

La por a la repressió va fer que, en una primera etapa, no se sentissin en públic veus crítiques davant els enderrocaments. L’Ajuntament, presidit per Francesc Marcet, desautoritzà la política d’obres del Comitè, però no tenia prou força per oposar-s’hi. Només hi hagué una excepció: la demolició de l’església de Sant Pere Màrtir, que afavoria la urbanització de la plaça de Sant Domènec.

El punt d’inflexió arribà el setembre de 1936. A finals de mes –i malgrat les gestions en contra-, van començar els preparatius per enderrocar la Seu. Pere Armengou, arquitecte municipal, i Josep Gudiol -arquitecte de la Generalitat desplaçat ràpidament a Manresa en conèixer-se la notícia- aconseguiren que les obres comencessin pel desmuntatge de la torre piramidal del campanar, construïda el 1918. S’intentava, així, endarrerir la demolició començant per les parts més modernes, que no afectessin l’estructura de l’edifici, tot esperant que canviessin les circumstàncies polítiques, o bé que s’exhaurissin els diners. L’1 d’octubre l’acalde Marcet publicava a la premsa local una “Lletra oberta”. Com a primera autoritat, convidava la ciutadania a mobilitzar-se contra l’enderroc de la basílica i demanava al Comitè que fes aturar les obres. La carta va aconseguir provocar una reacció per part de l’opinió pública, amb nombroses adhesions d’entitats i col•lectius. Aquest fet, i nombroses gestions que es van fer a tots nivells, va fer possible que els sindicats es replantegessin l’abast de la intervenció i, en definitiva, es guanyés temps per a la Seu, mentre anaven continuant els enderrocaments d’altres esglésies. Tot i així, no es pogué evitar la demolició de la torre del campanar i de les sagristies del Remei i de Sant Pere.

3.4. Unes despeses ruïnoses

En aquests intensos set mesos d’enderrocs no van faltar contradiccions i polèmiques. Els desacords giraren sobretot al voltant de dues qüestions: el valor artístic i històric dels elements que hom volia enderrocar i el cost econòmic de les demolicions. Amb uns salaris diaris de 17,71 pessetes per als paletes i 12,65 per als manobres, i amb una xifra total d’operaris que superà les 600 persones, les despeses dels enderrocs pesaven com una llosa sobre les arques de l’Ajuntament. I més encara en uns moments en què, a causa de la guerra, havien disminuït notablement els ingressos via impostos.

A mesura que transcorrien els mesos i la situació econòmica del municipi es degradava, la tensió entre Ajuntament i sindicats anava en augment. Després de diversos estira-i-arronsa, va arribar el col•lapse: el març de 1937 es dissolien les brigades d’atur forçós. Sense capacitat per demanar crèdits, l’Ajuntament havia exhaurit les arques a causa d’unes despeses desbocades. Cada cop més, els membres de les brigades eren mobilitzats per anar al front. En aquells moments les prioritats anaven per un altre costat. Calia acollir la massa creixent de refugiats que –procedents de diversos punts d’Espanya- fugien del front, una part dels quals serien allotjats a la Seu. I calia també construir refugis antiaeris per protegir la població dels bombardeigs.

Exhaurits els recursos econòmics i dissoltes les “brigades d’atur forçós”, es perdé la por i es feren sentir les crítiques, tant per la fallida de la hisenda municipal, com per la pèrdua irreparable d’una part del patrimoni de la ciutat.

3.5. Una lluita contracorrent: salvar el patrimoni

Ja des d’un principi –abans que comencessin els enderrocaments-, a més de les autoritats locals, col•lectius i particulars intentaren posar fre a l’espiral a l’espiral d’assalts i saquejos contra edificis de culte. En aquesta lluita contracorrent, destacaren inicialment quatre entitats -el Centre Excursionista Montserrat, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, el Club Muntanyenc Manresà i els Amics de l’Art Vell- i diferents persones, entre elles l’impressor Lluís Rubiralta, que tindria un paper rellevant en les tasques de salvament del patrimoni durant la Guerra Civil.

A finals de juliol de 1936, aquests esforços portaren a la creació del Comitè de Conservació d’Edificis Públics i Patrimoni Artístic i Cultural. D’aquest organisme –constituït sota l’empara de l’Ajuntament-, en sorgí un grup de treball que, liderat pel mateix Rubiralta, intentà recuperar i protegir el patrimoni, d’acord amb les directrius de la Generalitat. A remolc del ritme que marcaven els mateixos enderrocaments, la divisa del grup era salvar tot allò que es pogués salvar abans que fos enrunat.

Aquest activisme permeté rescatar –entre altres- peces valuoses procedents dels retaules del Carme, Sant Pere Màrtir i Sant Miquel, com també l’antic claustre gòtic del desaparegut convent de Valldaura -que es trobava a la capella de Sant Miquel-, el portal de la capella de l’Hospital de Santa Llúcia i una part de la imatgeria de l’església del Rapte.

A començaments d’agost de 1936 l’Ajuntament decidí convertir en dipòsit la Cova de Sant Ignasi –on s’allotjava la Guàrdia Civil-, per emmagatzemar i protegir els elements que es rescatessin de les destruccions i enderrocs. Per raons de seguretat, hi serien traslladats també els fons dels quatre museus que hi havia a la ciutat. A finals de gener de 1937, el dipòsit de la Cova es convertí en museu. Fou un gest destinat a avalar una tasca que, malgrat alguns moments de perill, permeté preservar les restes del naufragi fins al final de la guerra.

3.6. Després de la guerra: la reconstrucció com a símbol de victòria

Acabada la guerra, el règim franquista utilitzà el record de la ira anticlerical i la destrucció del patrimoni per legitimar la seva victòria. La política de reconstruccions fou, per tant, una arma ideològica al servei dels vencedors. Manresa –amb 56 clergues assassinats al llarg de la contesa- no fou una excepció en aquest sentit. Fins a la dècada dels anys 60, la ciutat fou testimoni de la reconstrucció, total o parcial, d’edificis de culte, en el marc de cerimònies de desgreuge que tingueren la presència de les màximes autoritats civils i eclesiàstiques. En alguns casos, s’optà per construccions de nova planta i en emplaçaments diferents. Així, el 1942, era posada la primera pedra del nou temple de Crist Rei –en substitució de la parròquia de Sant Pere Màrtir-, que serà inaugurat el 1957. El 1944 –en el marc de les Festes de la Llum- es va posar la primera pedra de la nova església del Carme. El temple seria inaugurat al cap de quinze anys, el 1959, aprofitant també les Festes de la Llum. Al seu torn, el 1960 era inaugurada a la plaça de Valldaura l’església de la Mare de Déu de la Mercè, en substitució de l’antic convent dels caputxins situat a l’Era de l’Huguet. Pel que fa a les obres civils, el Pont Vell –que havia estat volat per l’exèrcit republicà en retirada- fou refet el 1963 amb una inscripció prou explícita: “Destruido por la horda rojo-separatista”.

Molts elements i objectes de culte es pogueren reintegrar a les seves funcions originals perquè durant la guerra havien estat traslladats al museu habilitat a la Cova de Sant Ignasi. No obstant això, la propaganda del règim franquista –interessada a desacreditar el bàndol republicà en la seva globalitat i a presentar-lo com una “horda” d’incontrolats- obvià qualsevol referència a aquesta tasca de salvació del patrimoni, que havia fet possible la recuperació d’una part de l’herència històrica i cultural de la ciutat. Els protagonistes d’aquesta labor serien víctimes de l’oblit i la incomprensió.