Itinerari pels escenaris de la destrucció del patrimoni
ESGLÉSIES ENDERROCADES DURANT LA GUERRA CIVIL A MANRESA
(Arxiu Comarcal del Bages)
Des del 29 de setembre fins a finals de novembre, es poden veure al centre històric sis plafons informatius sobre els principals espais transformats per la destrucció d’esglésies l’any 1936, en el marc de la Guerra Civil.
Presentació. De la Guerra Civil al franquisme: destrucció i reconstrucció d’esglésies
El 1936 el cop d’estat del general Franco va fer esclatar tensions socials i politiques generades al llarg del temps, entre elles l’anticlericalisme, motivat pels llargs segles de poder de l’església i pels seus vincles amb els sectors dominants.
Un cop iniciada la guerra, a la “zona republicana” el poder de l’Estat inicialment desaparegué. Alguns sectors van creure arribat el moment d’un canvi revolucionari. En aquest context, es desfermà l’assalt a les esglésies i la persecució religiosa.
La destrucció de patrimoni es concretà en incendis, saquejos i profanacions d’esglésies, ermites i santuaris i destruccions d’objectes d’art i culte -a la diòcesi de Barcelona es perderen més de 400 retaules. En qüestió de mesos, Catalunya va perdre una part substancial del patrimoni renaixentista i barroc-.
Aquesta violència a vegades es practicava de manera litúrgica i carnavalesca, amb paròdies dels rituals eclesiàstics: processons, enterraments, misses, noces. A més, es destinaren edificis religiosos a usos profans (magatzems, garatges, mercats…) i es convertiren en l’escenari de balls, funcions teatrals, actes de propaganda revolucionària…
El 22 de juliol de 1936, en un context de desordre, confusió i crisi d’autoritat, a Manresa es desfermà la violència anticlerical. Al llarg de set dies, el sentiment antireligiós cristal·litzà en actes de saqueig, pillatge i destrucció contra edificis de culte, mobiliari i objectes litúrgics. Es tractà d’actes de caire vandàlic, fruit de l’espontaneïtat i el desbordament. Els assaltants destrossaven tot allò que trobaven, arrossegaven objectes pel carrer i improvisaven fogueres. Va ser el cas, entre d’altres, del convent de les Caputxines, la Seu, el Carme, Sant Pere Màrtir, Sant Ignasi, la capella del Rapte, Sant Miquel, els Infants i el convent de Santa Clara. Un edifici va ser incendiat: l’antic convent dels Caputxins.
Aquestes accions es portaren a terme en contra de les autoritats municipals i en un clima convuls, en què el poder efectiu havia passat al Comitè Revolucionari i Antifeixista, creat per aquelles dates. Aquest organisme -amb un pes destacat de les organitzacions obreres i sindicals- recollí el malestar acumulat durant generacions.
L’Ajuntament, desbordat per la situació, féu crides a l’ordre, en sintonia amb el govern de la Generalitat, que decretà la confiscació de “tots els materials i objectes d’interès pedagògic, científic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental” i creà un seguit d’organismes per salvar el patrimoni davant el caos imperant.
Pel maig de 1937 la persecució es pot donar per acabada, coincidint amb una certa normalització de la rereguarda.
Sota la pressió d’unes bases radicalitzades, el Comitè inicià una política d’obres públiques destinada a enderrocar convents i esglésies, tot lluitant alhora contra l’atur. Al mateix temps, endegà intervencions ambicioses, com el pont de la Reforma, el nou dipòsit d’aigües potables i la urbanització del torrent de Sant Ignasi. Es formaren unes brigades d’atur forçós, amb més de 600 obrers, que entre setembre de 1936 i març de 1937 van enderrocar set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l’antic hospital de Santa Llúcia.
Acabada la guerra, el règim franquista utilitzà el record de la ira anticlerical per legitimar la victòria. Manresa no fou una excepció. La ciutat fou testimoni de la reconstrucció, total o parcial, d’edificis i de cerimònies de desgreuge. En alguns casos, s’optà per construccions de nova planta i en emplaçaments diferents. El 1942 es posà la primera pedra de Crist Rei i el 1944 es féu el mateix amb el Carme. El 1960 s’inaugurà l’església de la Mare de Déu de la Mercè (Valldaura).
La violència anticlerical servirà per tapar i legitimar l’extermini i la repressió sobre els vençuts, en nom de la religió. El record de la persecució religiosa contribuí a la instauració del nacionalcatolicisme: la fusió entre poder espiritual i poder polític, pròpia de l’Espanya de Franco.
Església de Sant Ignasi i antic Hospital de Santa Llúcia
 L'antic Hospital de Santa Llúcia (del segle XIV) i l'església de Sant Ignasi (del segle XIX), en una fotografia del 1914 (Arxiu Mas).
A la plaça de Sant Ignasi hi havia l’Hospital inferior, documentat des del segle XIII, on s’atenia els malalts pobres. La ubicació fora muralles impedia el contagi a la població de la ciutat. L’any 1323 es va construir la capella sota invocació de Santa Llúcia, que acabaria donant nom a l’hospital. Sant Ignasi de Loiola hi féu estada entre 1522 i 1523.
L’any 1623 hospital i capella foren donats als pares de la Companyia de Jesús, que fundarien el col·legi de Sant Ignasi al costat.
L’Hospital i l’església formen part del conjunt de set esglésies manresanes que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, a instàncies del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, sota la pressió de les bases sindicals.
 Portal de l'antiga església de Sant Ignasi en el moment de l'enderroc (Arxiu Comarcal del Bages)
 Façana lateral de l'Antic Col·legi de Sant Ignasi després de l'enderroc de l'hospital (Arxiu Comarcal del Bages).
La torre del campanar de la Seu
 El campanar de la Seu amb el pinacle construït el 1918, abans de la seva destrucció (Arxiu Comarcal del Bages. Fotografies de Llorenç Gamisans i Miquel Ausió)
L’església de la Seu fou projectada per Berenguer de Montagut a l’entorn de l’any 1322 i construïda sobre una anterior església romànica. És un dels exemples més rellevants del gòtic català i es caracteritza per l’austeritat en la decoració i el predomini dels volums horitzontals. Es tracta de l’església major de la ciutat i fou finançada pel govern municipal i les aportacions de particulars. Es va trigar uns 160 anys a construir-la.
El pòrtic neogòtic de la façana i el baptisteri, de planta poligonal, foren construïts entre els anys 1916 i 1934, sota la direcció de l’arquitecte Alexandre Soler i March, amb l’assessorament d’Antoni Gaudí.
El moment crític: l’intent d’enderrocar la Seu
A finals de setembre de 1936 van començar els preparatius per enderrocar la Seu. L’Ajuntament i la Generalitat –que ja havien fet múltiples gestions per evitar-ho- aconseguiren que es comencés pel desmuntatge de la torre piramidal del campanar, construïda el 1918. S’intentava endarrerir la demolició començant per les parts més modernes, que no afectessin l’estructura de l’edifici. L’1 d’octubre l’alcalde Francesc Marcet publicava a la premsa una “Lletra oberta”. Hi convidava la ciutadania a mobilitzar-se contra l’enderroc de la basílica i demanava al Comitè que aturés les obres. Aconseguí provocar una reacció per part de l’opinió pública, amb nombroses adhesions d’entitats i col·lectius. Els sindicats es van replantejar la intervenció i es guanyà temps per a la Seu, mentre anaven continuant els altres enderrocaments. Finalment, després de múltiples gestions, es va poder limitar l’enderroc a les parts de menys interès arquitectònic: l’agulla piramidal del campanar i un edifici annex, utilitzat com a sagristia de Sant Pere.
 Enderroc del pinacle (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
 Enderroc del cor de La Seu (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
Església de Sant Miquel
 Absis de l’església de Sant Miquel des del mateix carrer (Arxiu Comarcal del Bages. Fotografies de Llorenç Gamisans i Miquel Ausió)
L'església de Sant Miquel era un temple gòtic construït sobre una anterior capella romànica. Malgrat les seves reduïdes dimensions, presentava una exquisida riquesa arquitectònica. La part més visible de les restes d’estil romànic era la façana principal amb el campanar d'espadanya, un dels elements més visibles del conjunt. L'absis gòtic es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. A la paret exterior d'aquest absis hi havia un mural dedicat a Santa Magdalena, que donava nom a aquella petita placeta. A l’interior, hi destacava l'obra barroca de Josep Sunyer en algun dels retaules.
L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per a les institucions manresanes: més enllà dels actes religiosos, durant segles -en ocasions destacades- s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.
L’església de Sant Miquel forma part del conjunt de set esglésies manresanes que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, a instàncies del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, sota la pressió de les bases sindicals.
Abans de ser enderrocada, se’n van poder salvar determinats elements: claus de volta, alguna imatge i una pica beneitera que actualment és exposada al Museu Comarcal de Manresa. Al solar de l'església es va deixar pas a una placeta més gran i a un bloc d'habitatges. Encara es conserva l’escala que conduïa a l’entrada del temple.
 Enderroc del campanar d'espadanya (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
 Enderroc de la teulada (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
 Obrers sobre la coberta de la nau lateral (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
El convent de les Caputxines
 Entrada al convent des de l’inici del carrer de Talamanca (Arxiu Comarcal del Bages. Fotografies de Lluís Rubiralta i Garriga).
Convent fundat l’any 1638 i erigit al mateix lloc on va néixer la mare Serafina, iniciadora de l’orde de les Caputxines a Espanya. En la construcció del claustre s’utilitzaren columnes i capitells de l’antic monestir de Valldaura, del final del segle XIV, que es trobava a l’inici del carrer del Cós. Actualment, dins un claustre remodelat modernament, s’hi pot contemplar el conjunt de capitells gòtics, d’un repertori ric i variat. L’edifici del convent, molt auster, va patir importants destrosses durant la Setmana Tràgica (1909) i en episodis revolucionaris posteriors.
El convent de les Caputxines forma part del conjunt de set esglésies manresanes que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, a instàncies del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, sota la pressió de les bases sindicals.
A partir de 1950 fou reconstruït.
 Claustre de les Caputxines en enderroc (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Lluís Rubiralta).
 Columna i capitell gòtic del claustre de les Caputxines en el moment de l'enderroc (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
Església de Sant Pere Màrtir (Sant Domènec)
 L’església des del carrer del Born (Arxiu Comarcal del Bages. Fotografies de Lluís Rubiralta i Garriga).
L’església de Sant Domènec -des de 1877 parròquia de Sant Pere Màrtir- fou començada a construir el 1321 i no va ser acabada fins al segle XVIII. Antigament al costat de l'església hi havia el convent dels dominics, que el segle XIX va ser convertir Teatre Conservatori. La porta de l'església era situada davant la casa de la Buresa. L'absis donava a la carretera de Cardona. Aquest element envaïa un tros de la carretera, que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat.
La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser, que acollia un valuós retaule barroc. Aquest element va ser salvat en gran part de les flames. Actualment desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa.
L’Església de Sant Pere Màrtir forma part del conjunt de set esglésies manresanes que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, a instàncies del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, sota la pressió de les bases sindicals.
Del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que presentava menys interès, de manera que fins i tot l’ajuntament (contrari als enderrocaments, però sense marge de maniobra polític) va autoritzar-ne la demolició. D'aquesta manera, s’hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec, que havia d'obrir-se als solars de l'església i el Teatre Conservatori.
Un cop ensorrat el temple, es va construir un refugi antiaeri a la paret del Teatre Conservatori.
Finalitzada la guerra, la parròquia de Sant Pere Màrtir es va traslladar a la nova església de Crist Rei, un projecte d'Alexandre Soler i March inspirat en un model italià. El projecte, fet a partir d'aportacions populars, va quedar inacabat.
 Façana i claustre en el moment de l'enderroc (Arxiu Comarcal del Bages).
 Restes de les capelles laterals i runa (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
L’església del Carme
 Façana de l’església gòtica abans de l’enderroc (Arxiu Comarcal del Bages. Fotografies de Llorenç Gamisans i Miquel Ausió).
Construcció originàriament gòtica, projectada per Berenguer de Montagut, el mateix arquitecte de la Seu. De nau única amb sis trams de volta, era una de les grans esglésies de la Manresa medieval. Segons la tradició, l’any 1345 hi va tenir lloc el miracle de la Llum, relacionat amb el conflicte que va originar la construcció de la Sèquia de Manresa, entre el bisbe de Vic i la ciutat.
El Carme forma part del conjunt de set esglésies manresanes que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, a instàncies del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, sota la pressió de les bases sindicals.
La reconstrucció, que s’inspira en l’església medieval, es portà a terme entre els anys 1944 i 1959.
 Enderroc del campanar del Carme (Arxiu Comarcal del Bages).
 Moment de l'enderroc de les voltes del Carme (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
 La ceràmica manresana trobada a les voltes (Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Josep M. Rosal i d'Argullol).
L'església de Sant Bartomeu a les Escodines
Aquesta església també va desaparèixer per l'acció de les brigades d'atur forçós l'any 1936.
 (Arxiu Comarcal del Bages).
|