Al llarg de la història de la nostra societat, el paper de la dona i de l’home han estat clarament diferenciats i determinats, i això s’ha reflectit a l’hora de la seva formació.

L’home era el que havia de sustentar la llar i la família mentre que la dona era la responsable de tenir-ne cura. A l’escola, les nenes, a  part dels coneixements més elementals, eren  instruïdes en els coneixements  domèstics, i aprendre a cosir era una de les màximes  prioritats en la seva formació.

Durant el franquisme aquesta dualitat es va reforçar. Les nenes havien  d’aprendre a ser esposes exemplars, bones mares i perfectes mestresses de casa. Així, mentre  que els nens  podien córrer pel carrer,  les nenes s’ havien d’estar a casa.  L’assistència a costura permetia tenir-les controlades,  alhora que aprenien allò que, com a futures  esposes, els  seria imprescindible.

Aquesta exposició engloba dos aspectes. D’una banda, el fet de cosir com a formació per al paper d’esposa i mare, que esdevindria  primordial per a l’economia de la llar.   I, d’una altra, el món de les modistes, que, de l’agulla, van fer-ne el seu ofici.

L’exposició s’articula seguint el fil cronològic de la vida, centrant- se en alguns moments de la història personal en què la tradició atorga un paper molt important al vestit seguint unes pautes culturals.

Aquesta mostra vol ser un homenatge a totes les dones que  van  dedicar  moltes hores  de la seva vida a aprendre a cosir, els  agradés o no, i a les que van fer del cosir la seva professió.

“ Jo volia estudiar, volia ser  llevadora, però  a casa no hi havia diners. El pare em va dir d’anar a la fàbrica, on  anaven totes les noies, però jo no volia i vaig anar a Manresa a aprendre a cosir amb una modista. I, als 18 anys, vaig obrir el meu taller. “

Sense el vestit, tant és el pobre com el ric